ENTREVISTA A QUIM SICILIA Tema: Solidaritat i Cooperació internacional

Quim Sicília té 51 anys. És un persona tranquil•la, molt espiritual, i amb un caràcter pacificador. Es mostra agradable i bastant optimista en la vida, i sap reconèixer perfectament quan s’equivoca. A vegades parla amb un cert to irònic. Sap molt sobre cooperativisme.

Què aspecetes poditius i negatius ha aportat el fòrum i el camp de la pau al panorama de la cooperació internacional? Home algo jo crec que sí ha aportat! Alguns projectes podien ser interessants i d’altres que podrien dir-se que són molt crítics. De la cooperació internacional en concret, home jo diria que tot és millorable. El tema dels diàlegs va afavorir, com a mínim, un cert debat en torn a la cultura de la pau. La intenció dels diàlegs era precisament això, provocar debats. Alguns patrocinadors també eren bastant criticables. Hi ha punts molt contradictoris, perquè com pot ser que una empresa provoqui una sèrie d’històries, que amb un dels diàlegs s’estigui parlant de com combatre aquestes històries, i que a sobre sigui afiançador de les obres del fòrum? És clar, vull dir hi ha coses molt criticables, hi ha algunes coses doncs que estan molt bé, com el camp de la pau! (riu)

Com funciona tot el tema de la cooperació internacional, quins camins o vies d'accés hi ha?
Tot el tema de la cooperació té molt camins, que van des de la cooperació i la sensibilització de la població al teu barri fins a les grans organitzacions que són les que estan vinculades a les Nacions Unides. Per exemple, al Salvador tenen tot un front polític, que s’encarrega del tema ideològic i de com arribar al govern, i després tenen tota una estructura amb molta gent, que són les ONG que el que fan és provocar que els ajuntaments del Salvador busquin agermanaments amb el ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Per altra banda, surt la via de la demanda d’una projectes concrets per a les necessitats que tenen en aquests països. Quan aquesta màquina funcionava molt bé, l’ajuda que hi arriba és brutal. Però una cosa, almenys al Salvador, Nicaragua i Hondures és que el projecte funcioni correctament i una altra que els diners serveixin pel projecte, i això sí que ja normalment se n’escapen pocs. Per exemple, tu generes al Salvador una cooperativa de camarons, un projecte en el que hi ha molta gent treballant i en el que participen dos ONG d’aquí de Catalunya que recauden 300.000 milions de pessetes. Però ara venen els problemes: en primer lloc, la formació professional no la tenen, i quan ja tenim els camarons, com els venen?. A partit d’aquí totes les empreses de distribució, tant siguin de camarons com d’una altra cosa, com que totes estan controlades, decideixen segons les oligarquies del països i per tant, el camaró no té sortida. Així passa, que molts projectes neixen, s’aboquen molts diners i al cap del temps moren. És llei.

Com funciona l'estructura d'una ONG i com es relacionen entre elles?Una cosa és que hi hagin moltes ONG i una altra són les qüestions ideològiques i les ganes de fer coses, i moltes vegades potser, t’inventes una ONG per demanar que et donin un projecte. Llavors també entre les ONG hi ha competència. Entenem la solidaritat de cara enfora, però a vegades no l’entenem de cara endins. Que potser totes ells podien pensar “bueno anem al mateix país i fem exactament el mateix, no sé, podien compartir les mateixes histories per que sinó no anirem en lloc”. A part, he de dir que les “coses grosses”, també es mengen molta part del pastís.

N'hi ha molta gent que no se'n refia massa de que tot el diner de les ONG vagi a parar al lloc destinat? Què n'opinies d'aquest tema?Jo no dic que les ONG siguin corruptes, sinó que simplement una com Metge Sense Fronteres va dir “no em doneu més perquè no puc ingressar més” i canvi d’altres prefereixen acollir més diners i llavors dedicar-los a altres projectes. Això seria raonable, però és una altra línea, perquè en realitat tu estàs fent captació per una cosa en concret, no per més projectes.

Fins a quin punt és legítim que un govern refusi l'ajuda provinent de la cooperació internacional, com va ser el cas d'Indonèsia amb el Tsunami?El govern pot dir que el que vulgui i ho farà per interessos, encara que sigui per orgull. Poden dir: “bueno vosaltres com a país del nord m’esteu explotant i tocant la pera a mi que sóc un país del sud, i ara que hi ha una catàstrofe,... us de fer portes obertes i salvar-ne la vida”. Un dels grans problemes és precisament l’orgull, més que una altra cosa i moltes vegades això ho pateix precisament la població. Alguns governs tenen una cosa molt clara: “sinó deixem entrar a ningú al país no hi ha imatges, i sinó hi ha imatges, jo puc realitzar la meva política tranquil•lament, per tant hi poso restriccions”.

Què penses del tema de la saturació d'ajudes provinents d'ONG que van patir Indonèsia arreu del desastre del Tsunami?
Jo en aquest sentit sóc bastant crític. Ja dic que quan hi ha oportunitat, hi ha afluència d’ajudes. Llavors és això: som 6 ONG que ens dediquem a emergències, i algunes més clarament com és Metges Sense Fronteres, i altres no tant. Bueno el Tsunami és l’oportunitat, tirem endavant, perquè com que no hi ha un medi que canalitzi i racionalitzi l’ajuda en aquest cas, doncs tot si val. Anem tots, tots posem anuncis als diaris i a veure que treu més rendiment. Un cas és el de Metges Sense Fronteres, que el conec bastant a fons, i que té relació amb una notícia que va sortir al diari i que va provocar malestar entre algunes organitzacions, per què deia: “nosaltres tenim la capacitat que tenim, i amb els diners que hem rebut, la tenim totalment coberta, per tant encara que rebéssim molts més, no tenim capacitat per fer més” i llavors doncs van dir “no volem més diners”. I és clar varen haver-hi algunes ONG que varen dir: “Ostia, que a nosaltres no ens passa això”, ja que en moltes, no tot el diner anava a parar al cas del Tsunami, sinó que anava a parar a la pròpia estructura de l’organització, i per tant aquella oportunitat es desmuntava. Hi ha molts aspectes que es tenen que anar llimant i polint.

El govern espanyol, durant la catàstrofe natural del Tsunami, va concedir crèdits com a ajuda als afectats, però no creus que sembla com una ajuda a canvi de que un cop recuperats és vegin obligats a comprar productes del nostre país?Dins el marge d’hipocresia en els partits polítics, això en forma part. Per exemple, l’altre dia van vendre tancs a Veneçola a canvi de llocs de treball; i més fort encara, sota el lema de la cooperació!. Si és que a vegades la cooperació és tan estranya! Per què de coses ben fetes també se’n fan, però hi ha de tot.

Com definiries la solidaritat?Per mi la solidaritat, per sintetitzar-lo molt, seria la relació entre iguals. Això vol dir que jo no estic fent actes de beneficència quan tu estàs al sud i jo al nord, sinó que estic procurant una relació justa i igual per a tots. Seria sintetitzat en una sola paraula: intercooperació.

Es podria considerar cooperació internacional el que s'està fent a l'Irak?
Això seria colonialisme modern, molt sofisticat! Però claríssimament (sospira). No sé per què és molt complex de dir, i tan de bo acabés bé. No va venir cap nen al camp de la pau d’Irak per què varen pensar que seria molt difícil treure’ls d’allà. Home a d’haver-hi confiança en tots els moviments socials com el del Puerto Alegre, en les accions que presenten els partits, és tot una suma de històries que fan que vagi canviant.

Creus que tot això de la cooperació es troba molt vinculat las mitjans de comunicació i amb la seva manera d'orientar diferents temes?En relació amb el tema de les catàstrofes naturals els mitjans de comunicació són providencials per la imatges. Evidentment si aquestes imatges no les veiéssim de diners no sortirien tants. Són essencials. Una altra cosa és també com els mitjans s’ha n’aprofiten de les imatges, com per exemple amb les guerres d’Irak, amb la manipulació que hi ha amb tot això, que n’hi ha molta. Però jo penso que un món sense imatges, no existeix.

¿QUÉ ES UN BLOG?

¿QUÉ ES UN BLOG?

En primer lugar he considerado que sería conveniente explicar que es un blog, también llamado bitácoras, para poder entender que es lo que en él se explica y para que sirve concratemente.

Un blog es una página web personal con con un estilo informal (platillas creativas con un amplio abanico de fondos, colores y tipografia para elegir a la carta) y con contenidos mucho más subjetivos que los publicados en cualquier otra web, como pueden ser valoraciones personales, opiniones o fòrums para debatir. Además, las blogs incluyen toda una serie de artículos que el propio autor cree conveniente publicar y que se ordenan automáticamente de forma cronológica, de manera que la anotación más reciente es la que primero aparece. Las bitácoras también ofrecen la posibilidad de crear archivos, inlcuir enlaces a otras páginas e insertar fotos. Lo importante de las blogs es la posibilidad de que sus lectores puedan participar en ellas aportando sus opniones a través de los denominados apartados de comentarios. Otra gran ventaja para el usuario es que puede leer aquello que desee, clasificado por temas, enlaces y en algunos casos, usando un accesorio añadido de busqueda por medio de palabras claves. A pesar de que las bitácoras son primordialmente textuales han surgido otras que experimentan con imágenes y sonido como los fotoblogs, los audioblogs y los videoblogs.

Las bitácoras más comentadas en los medios recientemente son aquellas que se concentran en noticias, reportajes, rumores o discusiones de temas de candente actualidad. Las primeras bitácoras aparecieron a mediados de los años noventa y su popularidad creció cuando empezaron a ofrecerse herramientas sencillas y gratuitas de publicación. Se debe tener muy en cuenta que las blogs son páginas webs personales y subjetivas, como he dicho anteriormente, y que por tanto muchas de ellas pueden no llegar a ser del todo fiables para extraer información que sirva para documentarse en la elaboración de un artículo periodístco porque conlleva ciertos riesgos. De modo que las bitácoras no deben convertirse en la única fuente de documentación para un periodista, cuyo trabajo es contrastar las informaciones que va recopilando de diversos contactos, para acabar practicando el verdadero periodismo de investigación y para evitar que éste se pierda, invadido por las fuentes personales y no profesionales, como pueden ser los vídeos domésticos (caso del Tsunami) o precisamnete las blogs.

Espero que esta explicación acerca de lo que son las blogs os haya ayudado a entender un poco más el concepto, y recordad como buenos periodistas que espero que lleguéis a ser algun día (yo también), que las blogs no son la única herramienta para documentarse ante un hecho, ya que muchas de ellas ofrecen visiones personales y solo un punto de vista concreto. Recordad: contrastar los hechos!!!

Ánimo chicos que solo nos quedan 3 años!
1Beso
Marta

CRÓNICA DE SANT JORDI

Sant Jordi, día de la rosa y el libro: ¿Fiesta cultural, día de los enamorados u oportunidad de negocio?

El caballero y su princesa, un dragón y la rosa…Hoy es el día de Sant Jordi, una de las fiestas más populares de Cataluña. Las raíces históricas de esta tradición se remontan al siglo XVIII, y es entonces cuando se populariza el día como una celebración de exaltación catalanista. A lo largo de todo este tiempo se ha consolidado como una fiesta emotiva en la que los enamorados se intercambian una rosa y un libro, y en la que además se organizan diversos actos cívicos y culturales en todas las poblaciones del Principado. El nombre de la jornada corresponde a un santo universalmente conocido y que, además, es también patrón de países como Inglaterra o Rusia. Las tradiciones del libro y la rosa se inspiran, en el aniversario de la muerte de Miguel de Cervantes y en la misma leyenda de San Jorge, respectivamente.

Uno de los lugares más multitudinarios y conocidos de Barcelona donde esta fiesta adquiere desmesuradas proporciones son las Ramblas. Avanzando por la Plaza Cataluña se ven personas. Muchas personas. Niños agarrados de la mano de sus padres; parejas de enamorados que se miran, y sin decirse nada, se lo dicen todo; abuelos que leen el diario matutino mientras toman el sol; turistas sacando interminables fotos a todo aquello que se mueve; hombres que simplemente miran y toquetean los libros; mujeres que lucen contentas su rosa envuelta en su plástico transparente, con su cinta catalana y la espiga. Es fiesta y sensaciones como el buen humor, la alegría, la exaltación, el júbilo o el gozo se palpan en el ambiente.

En el centro de la plaza grupos de críos se esfuerzan por aprender a bailar una sardana. Alrededor, los padres, orgullosos, les observan atentamente, rezando para que vayan al son de la música. El resto de la plaza está ocupada por numerosos puestos donde se vende de todo: desde las típicas rosas y libros del día, hasta camisetas, bolsos y artilugios de lo más variados hechos de cerámica artesanal. Una especie de mercadillo ambulante que ofrece la oportunidad de llevar algún capricho a casa. Algunos medios de comunicación como Antena 3 TV o Radio Nacional de España, han desplegado todos sus dispositivos para retransmitir este día. Hay miles y miles de personas circulando por las calles, pero no se escucha gran griterío. Quizás por el mal tiempo y el frío. Quizás porque aún es pronto. Una cola de unos 50 guiris esperan a coger el bus turístico que les llevará a conocer un poco más la capital. Cientos de chicas jóvenes van cargadas con bolsas de las diferentes tiendas de los alrededores; en ellas puede leerse Mango, Zara, el Corte Inglés, Sfera y otras muchas conocidas y prestigiosas marcas que abren sus puertas desde buena hora de la mañana para probar suerte. Muchos han aprovechado este día festivo para salir a hacer sus compras.

Las Ramblas siempre han ofrecido personajes de los más variopintos, pero nunca algo similar y gracioso, porque lo era, como lo que vieron mis ojos. Al lado del metro, una gitana de mediana edad, que cuida su puesto de flores, se coloca un tanga rojo en la cabeza. Al pasar un hombre le dice con salero y picardía: “Va’ a dejá a la Juani sin rosa, con lo bien que he pulío yo el capullo”. Como dicen en mi pueblo, eso es arte y lo demás son tonterías. Detrás de ella, una pareja de enamorados se abrazan apasionadamente y se dan un penetrante morreo, en sentido literal. Parece como si no pudieran despegarse el uno del otro, o más bien, como si no quisieran. Es tal su amor que tras despedirse el uno del otro se siguen mirando hasta que ella gira la esquina y el baja escaleras del Metro.

Entramos el la Rambla. Un tapón entaponado del cual es imposible ya salir y al cual por nada del mundo se puede entrar. La gente camina toda en masa, calle abajo, como atraídos por un imán o quizás empujados por el pelotón que viene detrás. Algunos observan atentamente, otros simplemente ven por encima del hombro. A cada lado de la Rambla miles de puestos de rosas de todos los colores: rojas, naranjas, azules, verdes, color salmón…. Se combinan con la venta de libros. Libros de todos los estilos: de caballerías, policíacas, de humor, infantiles, anecdóticas, personales…Una amplio abanico de selección que todos los tenderos esperan poder vender a lo largo del día. Pero todos ellos comparten algo: esperan de pie y con los brazos cruzados, mientras la gente coge los libros, los mira, los toquetea y los deja en el mismo sitio donde estaban para ir al puesto siguiente, como hizo el alcalde de la ciudad condal, Joan Clos. Verónica, de tan sólo 18 años, vendedora de rosas, nos cuenta que el año pasado, ella y su novio, colocaron un puesto de rosas en la localidad de Esplugues a las 9 de la mañana y no cerraron hasta las 12 de la noche: “A las 5 de la madrugada fuimos a buscar los paquetes de rosas frescas a Mercabarna, y luego estuvimos todo el día podando y preparando las rosas para venderlas a 2.50 euros y a 3.50, las más grandes”. Explica que sacaron unas 44.000 de las antiguas pesetas, dinero que destinó para el regalo del día de la madre. Vero Confiesa: “A las 12 de la noche, ya regalábamos incluso ramos de 15 rosas porque solo quedaba nuestro puesto en medio de la noche y para colmo se puso a llover, y lo único que queríamos era quitarnos las flores de encima”.

Las paradas que encontramos a lo largo del recorrido dan para elegir. Una caseta de ERC, bajo el lema de “els nostres impostos a Catalunya”; otra del PSOE con poca afluencia de público; una tercera, ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) próxima a la de ERC; una del Círculo de lectores, otra de GREENPEACE... Y el atasco sigue presente. Las calles parece que cada vez se hagan más estrechas; sobretodo para aquellas familias que llevan a sus bebes en los carritos. Pero pobres niños, ¿cómo se debe de ver el mundo desde ahí abajo? Para colmo un individuo juega con un coche teledirigido del tamaño de un ratón. Pasa el coche entre medio de las piernas de la gente y muchos le miran atónitos exclamando: “¡Será gilipollas, el tío! Para otros ya es demasiado tarde y tropiezan con el juguetito.

Muchos otros vendedores han aprovechado este día para hacer sus ventas. Figuritas quietas que se mueven al echarles una moneda; payasos inflando globos con los que hacen formas; marroquíes vendiendo pilas; pintores; músicos; y chinos con sus mantas desplegadas donde guardan los fulares de “pura seda”.
Las horas pasan, el sol sale y comienza a hacer calor. La gente empieza a exaltarse y a animarse; compran, pasean, hablan, compran, ríen, comen, bailan, compran… En uno de los lados de la calle, una anciana descalza y con la cara y la ropa sucia pide una limosna. Pocos metros más abajo, otro hombre en silla de ruedas y sin brazos espera que alguien le eche una moneda. Pero la gente tiene un poco de prisa. En puerta del Ángel la afluencia de público es inmensa. En un rinconcito de esta calle hay un puesto bajo el eslogan “Lectura Don Quijote”, en el cual si lees un fragmento de este libro de caballerías, te regalan un ejemplar del mismo.

Llegando a la puerta los grandes almacenes de El Corte Inglés, la gente se arremolina entorno a unas carpas En ellas, autores tan conocidos como Julio Llamazares, Enric Massip, Sebastián Zamora o Lucrecia, firman sus libros. Aunque muchos de los “cotillas” que se asoman simplemente sacan fotos a “esos famosillos”, como se escuchaba entre comentarios de los allí presentes.

PERFIL DE QUIM SICILIA

PERFIL DE QUIM SICILIA

Quim Sicília té 51 anys. És un persona tranquil•la, molt espiritual, i amb un caràcter pacificador. Es mostra agradable i bastant optimista en la vida, i sap reconèixer perfectament quan s’equivoca. A vegades parla amb un cert to irònic.

Només va cursar els estudis de la primària i aviat es va posar a treballar. Amb 14 anys ja participava en moviments socials com el de la “No violència catalana”, inspirat en autors com Tolstoi y Gandhi.

Durant els anys 60, arreu de l’esclat del moviment hippie del EE.UU. va decidir marxar de casa. Vivia en una comuna; però no solsament compartia pis, sinó que també compartia un projecte de solidaritat amb la resta de companys. Durant aquest anys va dur a terme diversos moviments revolucionaris, i va fer vagues de fam demanant la amnistia per a uns presos davant la Model.

Anys més tard va treballar a la Banca Catalana. Quan es va retirar va decidir entrar definitivament en el món del cooperativisme, que és el que realment li agrada. Des de llavors fins aleshores, la seva vida personal i professional ha girat en torn a aquest món de la cooperació durant més 22 anys.

Ha tingut el plaer de poder viatjar a diferents llocs i conèixer múltiples cultures que li han ajudat a formar-se com persona. I és que només amb 18 anys va viatjar a l’Índia i va fundar “l’Escola d’estudis no violents”. De fet, va estar donant classes gratuïtament durant dos anys al Salvador i segons afirma: “cooperar també és treballar, i jo mai he cobrat per la cooperació”. Actualment col•labora en l’organització Universitat de la Pau, i fa uns quants mesos va portar a terme amb èxit el projecte del Camp de la Pau en el Fòrum.

Reconeix que ha lluitat molt, però des dels estrats socials i que no ha militat mai en un partit polític. Tot i que no ho critica, prefereix mantenir-se al marge respecte temes estrictament polítics. Entre les seves aficions està llegir novel•les de viatges i poesies, el seu gènere literari favorit.
Afirma que es guanya la vida “dia a dia”, i amb l’ajuda de la seva companya sentimental, que treballa en l’organització Metges Sense Fronteres, “anem sortint en davant”.

Quim Sicília: “Cooperar també és treballar i jo mai he cobrat per la cooperació”

Moltes ONG porten a terme projectes de Cooperació Internacional proporcionant a milions de persones les eines bàsiques per a sortir de la pobresa, promovent l'educació i la captació laboral per al desenvolupament. Un especialista en el tema de la cooperació a nivell internacional és precisament Quim Sicília
Quim Sicília, català de 51 anys treballa des de fa 22 com a professional de la cooperació a nivell internacional. El seu últim acte va ser el Camp de la Pau, un projecte celebrat a Barcelona en el qual es reunien 1.300 joves, de 12 a 14 anys, procedents de 28 ciutats d’arreu del món en vies de desenvolupament, en un espai d'aprenentatge, integració i convivència.

Segons Quim, entre els nens no va haver-hi cap tipus d’enfrontament, encara que “evidentment hi havia unes relacions més difícils que d’altres”. El capdavanter del projecte explica que “hi havia un marc de relacions que ja s’havia pactat, perquè tot fos el més harmònic possible però sempre respectant les voluntats de cadascun dels països”. Per tal de que tot sortís com s’esperava “s’havien d’anar a buscar les fórmules que, dins la rigidesa que hi havia” permetessin poder dur a terme la seva la feina ben feta, “perquè o jugaves amb aquesta flexibilitat o senzillament els nens no venien”.
Save the Children va ser l’encarregada de la gestió del projecte, una ONG que segons el propi Quim: “Té una presència pràcticament inexistent en Catalunya, i a vegades el diàleg era una mica difícil”.
El projecte va concloure amb “èxit”, però varen sorgir alguns imprevistos, com el fet que “molts països a última hora no van poder anar com era el cas de Cuba i d’Hisfajan, per motius una mica ” segons declaracions del propi Quim. Tot i així, Quim és bastant autocrític i sap reconèixer quins van ser els principals defectes que van cometre: “Potser es feien massa camps seguits i no donava temps, ja que molts nens en arribar aquí van haver de passar per l’hospital del Mar, per que ja venien d’origen, i a més el viatge, els camps i tal, els feia passar molts problemes”. Quim assegura també que ell mateix hauria escollit una altra entitat “d’àmbit català, pròxima i una mica en relació amb l’organització”, i no l’Entitat del Lleure, que va ser l’escollida, en aquest cas, per portar endavant l’esdeveniment.
La idea futura de Quim és “consolidar un Camp de la pau estable a Barcelona cada any, i construir i reforçar aquesta xarxa internacional a través de totes les ciutats convidades”.

Quim Sicília també desenvolupa una tasca d’ajuda solidaria i de cooperació a tots els nivells. Tal i com afirmen els seus companys de la Universitat de la Pau, per a la qual Quim col•labora: “Sap de cooperativisme i molt”. “La cooperació internacional- tal i com ens va explicar,- té molts camins que van des de la cooperació i la sensibilització de la població al teu barri fins a les grans organitzacions que són les que estan vinculades a les Nacions Unides”. Molts ajuntaments de les zones més desfavorides “busquen agermanaments amb els ajuntaments de Barcelona, per tal de poder tramitar posteriorment la demanda d’ajudes i projectes concrets per a les necessitats que tenen”. L’expert en cooperativisme afirma: “Quan aquesta màquina funciona molt bé, l’ajuda que hi arriba és brutal” i assegura amb fermesa que a països com el Salvador i Hondures “una cosa és que el projecte funcioni correctament i una altra que els diners serveixin pel projecte”.

Quim coneix força bé el funcionament de les ONG. “Moltes vegades potser, t’inventes una ONG per demanar que et donin un projecte, i funciona, eh!”, explica amb un somriure. Quim sap que entre les diverses ONG també hi ha “competència” i pensa que farien millor el seu treball si, en comptes d’anar per separat a fer les mateixes coses, s’unissin i cooperessin conjuntament. De fet, coneix aquest tema molt de prop, ja que la seva companya sentimental és membre de Metges Sense Fronteres, una organització que va generar certs enfrontaments amb altres ONG entorn a cas del Tsunami. Aquesta ONG ja havia omplert el seu cup rebent ajudes dels països més desenvolupats. Unes ajudes que estaven única i exclusivament destinades als afectats per la catàstrofe del Tsunami. Llavors per fer saber aquesta decisió, van publicar una notícia en la qual es deia: “Nosaltres tenim la capacitat que tenim, i amb els diners que hem rebut, la tenim totalment coberta, i no tenim capacitat per fer més. No volem més diners”. Arreu d’això van sorgir les primeres crítiques d’algunes organitzacions vers Metges Sense Fronteres, per que en la resta de casos no tot el diner es destinava al cas del Tsunami, sinó que anava a parar la pròpia estructura de l’organització. Quim, però, deixa clara una cosa: “Jo no dic que les ONG siguin corruptes, però sí hi ha molts aspectes que es tenen que anar llimant, i hi ha vertaderes ONG que fan projectes com a ”. Ell no veu amb bons ulls que els diners extrets per a un projecte es destinin a d’altres, i afirma que “això seria raonable, però que és una altra línea, perquè en realitat s’està fent captació per una cosa en concret, no per més projectes”.

Quim ha tingut l’oportunitat de viatjar a diferents llocs. Durant dos anys va estar donant classes de gratuïtes al Salvador i afirma: “Cooperar també és treballar, i jo mai he cobrat per la cooperació”. Quim és força crític i narra que “hi ha gent que té un cert sentiment de culpabilitat, i d’altre gent que té l’habilitat per que lo li caigui a sobre aquesta responsabilitat”. Durant aquest dos anys que va estar vivint en comunitats de base es va adornar que aquest joc “el fan els dos”, ja que moltes vegades “el receptor, per necessitat i per habilitat, s’ha n’aprofita d’aquesta situació”.

Sicília aferma amb rotunditat que els mitjans de comunicació són “providencials per la imatges” i que evidentment “si aquestes imatges no es veiéssim, de diners no sortirien tants”. Però també es posiciona a l’altra banda i reconeix que els mitjans “manipulen les imatges” com és l’exemple d’Irak, o més a prop el “el patètic tema del funeral del Papa que els mitjans de masses van anar inflant i inflant”. En relació amb aquest tema de l’Irak, Quim n’opina que el que s’està fent és més aviat “colonialisme modern i molt sofisticat”. Tot i així, ell manté l’esperança de que les coses vagin canviant si se “sumen totes les forces”.

Ell, com a persona pacífica i espiritualista que és, continuarà lluitant en el món, com ho ha fet sempre des dels estaments socials, per que reconeix que mai ha militat en cap partit polític i que en temes de política prefereix mantenir-se al marge. No obstant això, afirma que “en tots els partits polítics hi ha un cert marge d’hipocresia” respecte al tema de la cooperació. Moltes ajudes que els països desenvolupats ofereixen als més desfavorits, ho fan a “canvi de certs interessos”, com la venta de tancs a Veneçola a canvi de llocs de treball sota el lema de “cooperació”. Quim sospira profundament i afirma: “Si és que a vegades la cooperació és tan estranya!.